Fa uns mesos, devers finals del novembre de l’any passat, vaig tenir pràctiques de s’assignatura de Psiquiatria. Al final de sa setmana me va tocar anar a visitar, juntament amb es meu professor especialista, a una dona malalta de càncer de mama què, a més a més, patia problemes de ronyó. En aquell moment, ella es trobava a sa sala de diàlisi: li havíem de fer una sèrie de preguntes perquè se’ns havia informat de què havia tengut episodis depressius. Quan hi vaig arribar, me’n vaig adonar de què aquesta pacient tenia problemes d’audició. Efectivament, no hi sentia, estava sorda completament. Aleshores, era evident què entendre’ns amb ella seria molt difícil, si no comptàvem amb algú què li traduís ses nostres paraules. Per sort, allà s’hi trobava sa seva filla, què ens va fer de traductora simultània i va fer què sa comunicació fos possible.

Amb aquesta anècdota, vull introduir es tema des qual vull xerrar a n’aquest article i des que ja he exposat sa meva opinió anteriorment: sa necessitat de què es català sigui d’obligatori coneixement per part des personal sanitari. En es meu escrit des passat octubre, ja vaig deixar clara sa meva postura referent a aquesta qüestió: em vaig basar amb el què exposa la Constitució sobre es coneixement de llengües a aquells territoris d’Espanya on existeixen idiomes cooficials, com passa a sa nostra Comunitat Autònoma, ses Illes Balears. Ja vaig dir què del que diu la Constitució se n’extreuen dues conclusions: és es pacient qui pes fet de ser espanyol té es deure de saber castellà, i en canvi, es metge no està obligat a conèixer sa llengua cooficial (al nostre cas, es català) perquè la Carta Magna diu què és un dret, però no un deure, a aquelles Comunitats Autònomes on existeixen.

D’aquesta manera, mos trobam amb un clar intent per part del Govern Balear de dividir-mos un altre pic amb es tema de sa llengua. I és què es sentit purament ideològic i sectari què pretén amb s’aplicació d’aquest decret s’executiu de Francina Armengol, fa què es prioritzi es coneixement per part des personal sanitari d’una llengua (es català), què no està obligat a conèixer, enfront del què vertaderament importa (o què ens hauria d’importar) quan es parla de salut: sa professionalitat tècnica dels nostres metges, infermers, investigadors de laboratori… I mentre això es discuteix, molts sanitaris segueixen amb problemes per trobar habitatge i s’acumulen pacients a ses urgències de certs hospitals de ses nostres illes.

Però sa societat civil ha reaccionat. Recentment, s’ha creat una plataforma, anomenada “Mos Movem!, ¡En Marcha!, Let’s Go!”, encapçalada per figures com sa coneguda dissenyadora de moda menorquina, Úrsula Mascaró, o es prestigiós Psiquiatra, Miguel Lázaro, què ha sabut en poc temps canalitzar es sentiment popular d’impotència cap a uns dirigents què no escolten ni als treballadors dels hospitals i centres de salut, ni als usuaris de sa sanitat pública de sa nostra terra, què són els qui patiran més directament ses conseqüències d’aquesta llei absurda. És per això què s’ha convocat una manifestació a la Plaça d’Espanya de Palma, a les 11.30 hores de dia 18 de Febrer, per defensar precisament, que sa salut no és una qüestió de llengües, que ses llengües no curen.

Francina Armengol té sa immensa sort de què es col·lectiu sanitari no farà com l’educatiu (a qui ella donava suport en contra del TIL), què va deixar sense classe als nostres nins durant més de dos mesos. Nosaltres això no ho podem ni ho devem fer. Sa nostra ètica no ens ho permet. No jugarem mai amb sa vida i es futur dels nostres pacients. Però encara què sigui per un dia, volem què se senti fort sa nostra veu.

Per acabar, vull enllaçar sa introducció de s’article amb aquesta reflexió: no seria més lògic dedicar més esforços i recursos a què persones com sa pacient a qui vaig visitar, què realment si tenen un problema greu a s’hora de comunicar-se amb els professionals sanitaris, ho puguin fer?

Prioritzem! Sa vida de sa gent està en joc.

Close Menu